Depèn l'existència del pensament conscient?

Descartes va dir en el seu moment Cogito ergo summ( Penso per tant existeixo).Entenia el pensament conscient com l'únic indici del qual ens podiem fiar per creure que existiem.Per tant l'existència depenia del pensament,no necessàriament hem d'estar pensant en aquell moment, quan somien no tenim un pensament conscient.Mentres que una altra persona pensés amb nosaltres ja existiem, la nostra existència ha de ser coneguda per un altre per ser real. Per aixo descartes creia en la presència d'un ésser poderós que pogues pensar en tots els èssers humans, i aixi verifiques la nostra existència,Dèu.Però si anul·lem l'existència d'aquest èsser superior que passa?.Si ningú pensa amb nosaltres deixem d'existir durant minuts ,hores?Els èssers vius sense pensament conscient que encara no han sigut descoberts per un pensament conscient no existèixent?Potser nosaltres no sóm conscients de la seva existència però això no l'anul·la, per molt que estigui contradint  una veritat considerada quasi absoluta per no dir dogmàtica com el Cogito ergo summ.Però en realitat Cogito ergo summ és correcte només podem tenir en compte el pensament com a la proba de la nostra existència.Amb el que no estic d'acord ,tot i que filosòficament està acceptat i es creu correcte per grants filòsofs que segurament saben molt més que jo,és amb el fet de que l'existència depent del pensament conscient.Per què això seria com dir que la Terra depent dels èssers humans per existir, i que abans de la nostra presència no existia perquè no hi hauria nigú amb pensament conscient per corraborar-ho, i això és sincerament molt egocèntric


(Aina Murcia)

L' existencia depèn del pensament concient?

Jo crec que l'existencia no depèn del pensament concient, ja que tot i que quan tú no estas concient, per exemple estàs dormint, tu no saps que existeixes, ni que estas viu. En canvi una persona que estigui concient et pot estar veient, per tant segueixes existint. Per tant podríem dir que no per no ser concient i estar pensant, deixes d' existir, simplement és que tu en aquests instants no ho pots saber. Pero aixó no et fa inexistent, ja que de cara a la resta del món hi segueixes siguent.


Clara Arnauda

"L'existència depèn del pensament conscient?"

Crec que aquesta frase debatuda a classe és certa, ja que per que una cosa existeixi algú altre o ella mateixa (si és capaç de fer-ho) ha de ser conscient de la seva existència. Tal com va dir Descartes, nosaltres, les persones, tenim la seguretat que existim perquè pensem ("Cogito, ergo sum"). No obstant, l'existir no sempre implica saber pensar, però sí que està fortament relacionat amb que hi hagi consciència pròpia o aliena amb la cosa existent. Per exemple, una planta no pensa, però sí existeix perquè els éssers humans tenim consciència i afirmem que és real o si ens imaginéssim que una persona està sola al món, mentre està desperta ella pensa per sí mateixa i no li fa falta ningú més per provar la seva existència; mentre dorm, en canvi, entra en estat d'inconsciència i, per tant, deixa d'existir per unes hores.

També m'ha servit per inclinar-me en aquesta posició el fet de plantejar-me que segurament, en el cas dels humans, hi ha molts fenòmens i coses que són reals però que els nostres coneixements de moment no han sapigut descobrir i per nosaltres no existeixen, i és llavors quan aquesta frase em contesta de forma inmediata, ja que depenent dels límits de la consciència, la nostra realitat variarà, ja sigui més o menys propera a la veritat.

(Laura Moya)

DEFININT L'ÉSSER HUMÀ

1.       Què és el que fa de l’ésser humà un animal diferent?

L’aspecte principal que fa a l’ésser humà diferent és la seva capacitat de racionalitzar o pensar, és a dir, de la facultat que li permet conèixer i pensar, aprendre una llengua i exercir-la, jutjar i actuar segons uns principis determinats. D’aquesta manera la racionalitat humana es converteix en una manera de descriure el que som, ja que si som animals racionals, es dedueix que hem de viure racionalment.

 També ens identifica el fet de que necessitem relacionar-nos amb els altres (societat) per existir. Volem trobar un sentit a la nostra vida i saber qui som, d’on venim, a què podem      aspirar i què ens espera més enllà de la vida.

Quan diem que l’ésser humà és un ésser lliure ens estem referint a que posseeix llibertat interna: poder elegir davant una situació, una opció o una altra, en contraposició a la conducte animal que no té elecció ja que actuen seguint els instints.

Concloent els quatre aspectes en que l’ésser humà es diferencia dels altres animals són: és un ésser racional, social, lliure i per tant moral i metafísic.

2.      Pensa en situacions en les que tinguem comportaments animals.

Normalment actuem instintivament com animals quan ens trobem amb situacions extremes. Un exemple podria ser trobar-nos en un edifici cremant-se amb altre gent i instintivament, deixant de banda la moral humana (perquè som envaïts per la por), actuem sense pensar abans el que fem o, inclús, perjudicant als demés, ja que l’únic que ens importa en aquell moment és en la nostre supervivència i benestar.

L’atracció sexual seria un altre cas, no està fonamentada en cap raó i és simplement física. Quan algú ens atrau sexualment no en coneixem les raons específiques, l’únic que tenim clara és l’atracció existent.

L’agressivitat és també un comportament ben animal, cap raó fonamentada ens portaria a fer mal a altres persones, és simplement una manera de demostrar que som més forts i poderosos que l’altre.

3.      Pensa en comportaments d’animals que els facin semblar humans.

L’altruisme que trobem en algunes espècies animals, com per exemple una manada de llops, ens fa pensar en un comportament humà per el fet de viure en societat i ajudar-se uns als altres.

L’amor i protecció que una mare dóna al seu fill, com una mare ossa a la seva cria, és el mateix que una mare humana ofereix al fill.

Com a similitud negativa humana podríem trobar el cas d’una manada de lleons, on el mascle domina a la resta de la manada, femelles i cries, i viu a expenses de la resta ( li porten menjar, cuiden les cries...). Estaríem parlant d’un cas injust i dominància masculina igual que passa en algunes societats humanes avui dia.

4.     Què volem dir quan afirmem que som animals racionals?

Davant una pregunta o dubte, intentem solucionar-lo, així com els problemes que se’ns presenten a la vida. I com ho fem? Utilitzant la raó, és a dir, pensant de manera ordenada, lògica i donant arguments creïbles i demostrables. Actuem més per sentit comú que per impulsos. Gràcies al llenguatge podem pensar i ser racionals. Creiem que res passa per casualitat sinó que darrere de tot hi ha un fonament lògic.

5.      Si la dignitat ens fa humans, com definiries la dignitat humana?

La dignitat és una característica de l’ésser humà que ens fa capaços de ser els “amos de les nostres pròpies accions”. Ens fa ser autònoms i en conseqüència som subjectes lliures. Serà un ésser humà digna només aquell que sàpiga i pugui governar-se a si mateix, i que sempre respecti la dignitat dels demés. Li confereix a les persones uns drets per el simple fet de ser persones i atenta contra els qui veuen a les persones com a mitjans i no com a fins.

6.     Pensa en situacions exemplars que mostrin una vida digna i una vida indigna.

Una persona amb una vida digna seria aquella que té accés a uns drets bàsics que es respecten en la seva societat com la possibilitat de gaudir d’una educació i que aquesta sigui igualitària per a tothom, disposar d’un lloc per viure, d’un plat a taula cada dia, d’uns mínims d’encobriment sanitari, poder viure honradament de la feina, sense arribar a ser esclau d’aquesta. Una vida digne no només implica respectar els drets individuals de cadascú sinó que també significa respectar els dels demés, així que no tan sols tenim drets sinó que també deures. No seria digne exigir sense complir però tampoc ho seria complir i després veure injustícies.

Trobaríem un exemple de vida indigna en una guerra, on els drets humans són violats i queden en segon pla perquè uns quants s’enriqueixin a costa seva. Es passa gana, no tens cap garantia de vida i sobretot és indigne ja que l’home utilitza a un altre home per al seu benefici sense importar la pèrdua.

7.      Llegeix els dos textos que segueixen i extreu les idees principals. Relaciona’ls amb la definició d’ésser humà.

El text 1 ens parla del treball imprescindible que fa la consciència per poder definir el que ens envolta i el que som. Segons els filòsofs idealistes tot el que percebem amb els sentits i que diem que és real està produït per la consciència, és a dir, que l’absència de consciència significa l’absència de ser. Amb això volem dir que, per exemple, quan ens desmaiem desapareixem per un moment de la realitat i el món que ens envolta. I que quan som conscients sempre som conscients d’alguna cosa, mai pot estar buida excepte quan ens desmaiem, els somnis o la mort.

D’altre banda la consciència també ens permet conèixer-nos i fer-nos un retrat psicològic de nosaltres mateixos: identificar-nos dins d’un col·lectiu i establir una pròpia visió de nosaltres mateixos. Per exemple un autista que viu sense relacionar-se am el món no pot construir-se aquesta imatge d’ell mateix perquè no té la possibilitat de saber qui és. 

El segon text d’altre banda ens planteja una manera en què va ser tractat l’home fa uns anys, qüestionant si se’l podia considerar home en les condicions en que estava sotmès. Se’l feia sevir com a objecte,  inclús ni se’l nombrava pel seu nom propi sinó amb un número que li havien adjudicat. Els que ja no servien els aniquilaven per a deixar lloc als encara joves i forts que al cap del temps acabarien també morts.


ESQUEMA:
Concepcions filosòfiques de l'ésser humà

NOTÍCIA RELACIONADA:

Com que hem fet un video manifestant el gran nombre d'injústicies i la forma de vida que tenim actualment, que ens priven de llibertats bàsiques i ens influencien sense adonar-nos-en hem adjuntat una notícia de violència de genere.

Jo sóc idealista

Podriem mirar la definició de idealisme des de dos visions diferents, una més objectiva i una altre més subjectiva i trobu que estic d'acord amb les dos.De forma objectiva definiriem l'idealisme com una teoria que creu que la realitat no és tal i com la veiem sino que es troba modificada per la nostre activitat cognitiva. I seria del tot correcta , ja que avui en dia podem demostrar que la realitat que observem no és la "verdadera",la nostra visio no és tan perfecta i només sóm capasos d'enfocar una part del nostre camp visual .La resta realment la veiem borrossa i amb blanc i negre, és el nostre subconsient que modifica la imatge que nosaltres veiem "omplin" els espais de visio defectuosos.Per tant la realitat que estem veien és falsa,és en si mateix una ironia.El cervell humà és increiblement complex i no podem afirmar que creiem realment en el que estem veien perquè amb molta segureta serà una il·lusió creade pel nostre subconsient.Si definim l'idealisme de forma més subjectiva ens adonem que la humanitat és una societat,una espècie, totalment idealista per molt que Aristòtil afirmés el contrari.Sense cap intenció de desmentir la opiniò d'un gran filòsof ja que no tinc suficients coneixements per creure que la meva opinió és millor, crec que els humans amb la memòria històrica i els coneixaments que poseïm no podem centrar-nos només en el que veuen els nostres ulls.Nosaltres apranem ,memoritzem i estudiem l'entorn i és aquesta cultura el que impedeix que la nostra realitat sigui només la qe persep els nostres sentits.Tenim coneixements de biologia per tan sabem que l'aigua està formada per mol·lècules de hidrogen i d'oxigen ,per molt que no els veiem creiem en la seva existència, per tant sóm idealistes.No puc afirmar però que tota la raça humana és idealista ,només puc afirmar que ho sóc jo.Per tant,sóc idealista



(Aina Murcia)

EN QUÈ CONSISTEIX LA "FILOSOFIA DEL DEPÈN"?

La “filosofia del depèn”, tal com l’anomena Terricabras, consisteix en la búsqueda de veritats existents però que es veuen condicionades per les circumstàncies concretes de cada moment (factors històrics), que calen ser vistes i analitzades correctament.  Es tracta, doncs, d’una filosofia crítica, situada al mig dels dogmatistes i escepticistes, que creu que les veritats són una creació humana, i com a tals, evolucionen a mida que ho fem nosaltres.

(Laura Moya)

Jo sóc idealista

Jo em considero bastant idealista, tot i que crec que les coses són molt millor si les pots veure tu amb els teus propis ulls, com en el cas de l'ampolla comentat a classe, però també crec que no perque no vegis una cosa, aixó signifiqui que no existeixi, ja que sinó tindriem un coneixement molt limitat, en quant a les coses que van més allà del nostre camp de visió, ja siguin coses microscópiques, com coses molt llunyanes.

Clara Arnauda

Jo sóc REALISTA

Recolzo les idees d'Aristòtil ja que per exemple, una ampolla, seguint l'exemple de classe, la podem veure i tocar i per tant podem afirmar que forma part de la realitat. A partir d'aqui ho estudiem per tal d'establir un coneixement sobre allò i, llavors, associar-hi un concepte.

Paula Badia

JO SÓC IDEALISTA

Després d'haver reflexionat, i d'entendre ben bé les concepcions antagòniques (realisme i idealisme) respecte l'existència de les coses, em convencen més els arguments de l'idealisme de Kant, ja que si només tinguéssim en compte el que perceben els nostres sentits (que són limitats), ens aferraríem a una realitat incompleta. Quan estem en una habitació veiem parets, mobles, etc., però no veiem els àtoms i la gran quantitat de diminutes partícules que la formen. No obstant, sabem que existeixen, pertanyen al Món 1 de Popper; mentre que el que ens sembla veure a tots nosaltres és el resultat d'una creació intersubjectiva que s'ha fet la humanitat sencera (Món 3 de Popper).

Per tant, no fa falta veure o percebre una cosa directament per provar la seva existència, però s'han de tenir uns coneixements posteriors per relacionar el que captem amb el que no i hem d'assumir que també ens trobem envoltats de molts aspectes que no som capaços de veure.

(Laura Moya)

ESQUEMA TEÒRIC UNITAT 15

http://www.wisemapping.com/c/publicView.htm?mapId=31244

ESQUEMA TEÒRIC UNITAT 14

http://www.wisemapping.com/c/embeddedView.htm?mapId=31348&zoom=1

ESQUEMA TEÒRIC UNITAT 13

http://www.wisemapping.com/c/embeddedView.htm?mapId=31345&zoom=1

ESQUEMA TEÒRIC UNITAT 12

http://www.wisemapping.com/c/embeddedView.htm?mapId=31323&zoom=1

ESQUEMA TEÒRIC UNITAT 10

http://www.wisemapping.com/c/embeddedView.htm?mapId=30747&zoom=1
                       

MULTICULTURALISME SI, PERÒ...

A mida que ens anem fent grans anirem veient que les coses no són blanques o negres, no són "sis" i "nos", sinó que sempre hi ha un "depenent" o un "fins a un cert pun" pel mig, i el multiculturalisme no n'és una excepció.

Trobo que el retrobament de diverses cultures dins d'un pais afavoreix a la riquesa de coneixement de tots els seus habitants. Descobrir altres maneres d'enfocar i veure la vida en general, així com de compartir les nostres pròpies, ens ajuda a construir el nostre criteri i el rumb dels nostres dies. Ara bé, cadascú és lliure de viure com millor li sembli, sense ser pressionat ni pressionar a ningú a que s'adapti tant si com no a unes determinades idees. Però la nostra llibertat acaba quan comença la del veï, així que tampoc tenim el dret de fer sempre el que volguem i com ho volguem. Tenim el deure també de acomplir certes normes ètiques, per a tothom sense distincions, per que sigui possible la conviència entre les persones.

El multiculturalisme, doncs, es basa en el mutu respecte i tolerància envers els altres. Però és aquí on comença la polèmica. Hem de ser tolerants, però fins a quin punt? I aquest límit són els Drets Humans. Mentre no atempti contra els drets fonamentals de cada individu, crec que el multiculturalisme és senyal de progrés.

D'altra banda, aquests drets que un individu adquireix pel sol fet de néixer han de ser respectats en les comunitats on arriba o s'estableix. És a dir, si ha de renunciar a l'ablació de les seves filles, perquè l'ablació és un atemptat a la integritat de dona, també disposa dels drets de la cultura a la qual arriba: no pot ser explotat econòmicament per ser estranger o ha de disposar de tots els beneficis de la nova societat. És a dir, un immigrant quan arriba a un nou pais, ha de ser acceptat però ell també s'hi ha d'integrar

De cap manera no es poden tolerar costums que atempten contra els drets humans o dels animals, físicament i psicològica. Perquè costum i cultura no sempre són el mateix; moltes vegades resulten antiètics.

Així que per sobre de la religió, les costums, i fins i tot la cultura de cadascú, miremnos com a iguals i no com a estranys, i sobretot, apliquem-nos la Regla D'or, que mai falla: "no facis als altres el que no t'agradaria que et fessin a tu."

(Laura Moya)